Fins als pebrots

Ha arribat un punt al qual ja no sé què cal que passi perquè el poble de Catalunya surti a fer efectiva la independència i a dignificar-nos com a poble. Què ha de passar més perquè sortim a exigir als polítics d’aquest país que compleixin amb el compromís adquirit amb els votants pels resultats del Primer d’Octubre? Quan deixarem de fer aquestes manifestacions estèrils de sortir a fer quatre crits de no res i tornar cap a casa, per començar una autèntica revolució com han fet a Sri Lanka o com estan sortint els pagesos als Països Baixos?
No, aquí ens quedem a casa mentre veiem com l’estat Espanyol (no pas les clavegueres) fa mans i mànigues per acabar amb nosaltres, amb el nostre poble, la nostra identitat. I no és cap exageració. Cal tornar a recordar frases mítiques dels espanyols com allò de “S’ha de bombardejar Barcelona cada cinquanta anys” o allò de “Els hi hem destrossat la sanitat”, passant per “S’ha d’espanyolitzar els nens catalans”?


Hem de tornar a posar les imatges de policies espanyols acomiadats dels seus pobles i casernes amb una multitud animant-los i cantant “A Por ellos”, quan sabien que venien a Catalunya a apallissar-nos per exercir un dret democràtic com és votar?
Hem d’acceptar que uns tribunals patriòtics (que no saben ni parlar ni escriure en català) inventin sentències en contra de la nostra llengua i ens intentin imposar uns percentatges en una llengua estrangera a les nostres escoles? Que no som conscients que en menys de cent anys l’ús social del català al nostre país ha caigut de quasi el 95% fins a l’actual 30%? I encara tenim un govern amb un president que els va dient a la gent que ve al nostre país que no cal que s’integrin, que tots som Catalunya. Això si, ara les creus de Sant Jordi són per persones que mai han fet res per la llengua i la cultura de Catalunya ni per la nostra identitat, ans al contrari. S’ha degradat i degenerat tots els símbols del nostre país fins al punt de la vergonya.
Però no n’hi ha prou encara! Hi ha una inflació pels núvols, les elèctriques amb uns beneficis multimilionaris que serveixen com a via de sortida per aquells polítics que es retiren, amb uns sous estratosfèrics pel sol fet de formar part dels consells assessors de les companyies. Unes constructores que s’han lucrat i han manipulat concursos públics, que han carregat de sobrecostos per lucrar-se encara més. Però ei, que després els sancionen amb uns quants milions que no arriben ni a una vintena part del que s’han lucrat al llarg de tants anys.
Això si, quan hem tingut a l’estat contra les cordes, resulta que ens han enviat cap a casa. Quan vam sortir a l’aeroport del Prat i el vam paralitzar, ens van enviar cap a casa. Quan vam tenir la Jonquera aturada, ens van fer tornar a casa. I aquells que van programar i incitar tot això, han deixat penjada la gent que va sortir, perquè estiguin als peus dels cavalls novament d’una injustícia que persegueix les persones per les seves idees.
Aquests dies hem sabut que de les maquinacions i fabricacions de mentides sobre catalans independentistes, contra polítics… n’estaven al corrent fins i tot jutges dels alts tribunals espanyols! I tot i saber que tot eren maquinacions i mentides, van obviar la seva obligació d’iniciar un procés contra aquests delinqüents. Al contrari, encara els reien les gràcies d’aquells que s’inventaven coses contra nosaltres.
Està molt de moda ara que fa anys que es va assassinar Miguel Angel Blanco condemnar el terrorisme. Però encara és el moment que algú del regne d’Espanya surti a fer una condemna explícita de tots els actes de terrorisme d’estat, per exemple, dels GAL. Ah no, que en aquest cas, el president dels espanyols fa uns anys encara ho justificava i deia que a ningú li interessava res sobre els afers dels GAL. I per no parlar de tot el que va passar el 17 d’agost del 2017. Ni una sola investigació iniciada per l’estat i tot és opacitat. És totalment lícit sospitar que l’estat espanyol estigui darrere de tot plegat. Perquè han demostrat que l’odi contra Catalunya és i serà quelcom intrínsec del patriotisme espanyol. Perquè tot allò de l’estat plurinacional és una gran mentida. Amb les paraules n’hi ha prou: “Debate del estado de la nación”. Perquè per ells, de nació només n’hi ha una. La resta, som pobles conquerits, que mereixem la humiliació constant fins a la nostra extinció. Pobles als quals se’ns pot robar, humiliar, empresonar, matar… i no passa res. O no recordeu que van assassinar un president electe de Catalunya? Quina poca memòria…
Això si, alguns partits continuaran defensant el diàleg amb el Gobierno més progressista de la història. Que els continuïn prenent el pèl a la cara, perquè els espanyols són bona gent. No ens aixequem d’una taula en la qual ens diuen sobre què es pot parlar i de què no. Bé, ben mirat, ni tan sols això. Perquè no s’ha parlat de res encara. Ni ho faran. Això sí, aquí tenim una part del govern fent els passerells i blanquejant un fals diàleg amb els que presumeixen de controlar la fiscalia, entre tantes altres barrabassades.
Però ei, el més important és perseguir la presidenta del Parlament de Catalunya. Perquè els fa nosa, és clar. Donen lliçons de moralitat i que ells als seus partits farien les coses diferents amb persones investigades. Ja em perdonaran, però és que aquest partit té un president que ha estat condemnat, entre altres coses, per malversació. I encara és el president del partit! Llavors eren presos polítics… i és diferent. En el cas de la presidenta del Parlament, no mereix ni una cosa tan bàsica com la presumpció d’innocència. I ara! Ni tan sols després de saber tot l’afer del Catalangate, les escoltes, les fabricacions de merda per part de policies, jutges, periodistes, polítics… contra els nostres. Perquè estan més pendents de controlar la seva parcel·la autonomista que de fer efectiva la independència i gestionar el nostre futur.
Poder continuar denunciant que patim espoli fiscal (bé, darrerament ni això, quan el president de Catalunya fa uns anys ostentava el famós Espanya ens roba), acceptant que tinguem unes infraestructures de pa sucat amb oli, una sanitat precària, una seguretat compromesa (sí, compromesa, amb una policia que actua i maquína contra el poble inventant proves i atestats si cal), una injustícia que en molts casos està formada per membres fanatitzats i disposats a tot per la seva pàtria…
Però res, a continuar aguantant en lloc de sortir a agafar el brau per les banyes i dir prou.
Això si, després ens diran que cal que el poble surti al carrer i que no llenci ni un paper a terra, no fos cas que els donem la imatge que volen. Perquè total, si sortim i no llencem cap paper a terra, tindrem algú que dirà que si ho hem fet i ens imputarà i perseguirà amb els recursos públics que tots nosaltres aportem.
Perseguits amb els nostres diners, per part dels que diuen ser els nostres.
Fins als pebrots!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *