Sense intimitat, assetjat i perseguit

Us vull fer un fil per explicar fins a quin punt veig vulnerats la meva intimitat i fins a quin punt he de patir per la meva integritat en base a l’assetjament d’una persona incapacitada per motius psicològics.
Per culpa del seu assetjament i el d’interior, vaig agafar la baixa.

A través de denúncies falses, aquesta persona m’han obert diversos procediments disciplinaris (5, no 7 com diu) i penals (no n’ha guanyat cap, tots basats en denúncies sense cap prova).
Arran d’això, he explicat la situació a dos psicòlegs (un de la Seguretat Social i un de mossos).

Durant la meva primera baixa laboral, motivada per un assetjament constant, ja va publicar la meva situació, sense que jo jo hagués fet publica, motiu pel qual hi ha unes prèvies obertes per revelació de secrets al jutjat número 1 d’Olot, on declaro en breu com a perjudicat.

Aquesta només és una de les diverses denúncies interposades contra una assetjadora de manual.
Doncs bé. Els dos psicòlegs m’han manifestat el mateix: no em poden ajudar perquè no tinc cap problema amb mi mateix. La problemàtica és externa per una persona obsessionada amb mi.

Dels 5 expedients oberts, tres d’ells estan paralitzats amb mesures cautelars pendents de contenciós administratiu i els altres dos he obtingut victòries contra la Divisió d’Afers Interns i per tant, s’ha anul·lat la sanció proposada per ordre judicial. 💪🏼

L’altre dia li vaig explicar a la psicòloga de Mossos els motius dels expedients. Simplement va al·lucinar que tots estiguessin oberts arran de les denúncies d’una persona que ha manifestat reiteradament que jo era la seva obsessió i que farà el possible per enfonsar-me la vida.

Entre altres coses, aquesta dona i la seva família (parella i mare) han fet el següent:

  • Presentat denúncies falses a fiscalia (des del 2017)
  • Presentat denúncies falses a la Seguretat Social acusant-me de baixa fraudulenta (octubre 2020)
  • Publicat els meus horaris laborals
  • Denunciat falsament a la DAI, motiu pel que obren expedient per coses tan senzilles com publicar una informació objectiva que m’afecta directament, com els abusos de la fiscalia de Girona arran de denúncies falses (no tothom té dret a la llibertat d’expressió, es veu)
  • He vist publicada la meva adreça, acompanyada de fotografies de les cases de tots els membres de la meva família, fet que ens ha comportat rebre amenaces a casa. I m’he de sentir que les amenaces ens les fem nosaltres mateixos.
  • M’han perseguit en cotxe a diferents llocs
  • M’han insultat, difamat, calumniat en centres comercials davant d’una multitud, per després fer-ho en una comissaria dels Mossos.
  • Membres del cos de Mossos han informat a una ciutadana d’on era, què feia, on anava. Tot denunciat. La DAI, no va trobar responsables.
  • S’han presentat en comissaries tirant de placa exigint veure unes imatges de les càmeres de seguretat.
  • Han vingut i trucat a la comissaria d’Olot proferint insults, amenaces i novament, presentant denúncies falses i queixes contra els meus companys de feina.

La persona que ha fet tot això, ha realitzat denúncies setmanalment fins al punt que, al demanar a fiscalia tot el que havia denunciat, ens van enviar això (7,5 kg de denúncies, uns 3500 fulls). Denúncies que per cert, entre elles es contradiuen.

Tot per la mateixa persona que ha denunciat diverses vegades a un advocat i al DGP, en diferents jutjats. Quan no li dona la raó un jutge, porta la denuncia a un altre jutjat. Si la tanquen, la porta a un altre. Això, no deixa de provocar una malversació en el sistema judicial.

Presentar denúncies falses és delicte. Aquesta persona ha fet: amenaces, coaccions, injúries, calumnies, delictes d’odi (homofòbia i catalanofòbia), assetjament, revelació de secrets, delictes contra l’honor, usurpació de funcions, abús de l’autoritat, delicte de fals Policia…

Arran de les denúncies falses seves i de la seva família he tingut en alguns moments, atacs d’angoixa.
Em vaig haver d’anar a justificar davant la inspecció de la seguretat social perquè havia rebut una denuncia de la Sra. Carmen Griñan afirmant que tenia una baixa fraudulenta.

Quan vaig anar a defensar-me, li vaig explicar la situació. Resposta de la inspectora: el que no entenc és com has pogut aguantar tota aquesta situació tan de temps. No m’estranya que hagis hagut d’agafar la baixa. Mateixa resposta dels psicòlegs de Mossos i Seguretat Social.

He aportat tota mena de proves a tots els jutjats que he anat. Insults com “maricxx de mierxx” com a més suau, amenaces al lloc de feina de familiars. No han fet res. Degradar i delinquir contra un independentista, és un esport nacional tolerat i aplaudit per tribunals i fiscals.

Molts em recomaneu que oblidi i miri endavant. Com puc mirar endavant quan una persona desequilibrada presenta de manera continuada denúncies falses a totes les instàncies que m’obliguen a defensar-me amb advocats amb els que m’he gastat ja més de 12.000 euros?

Com pots mirar endavant quan tens una persona fins i tot disposada a seguir-me en cotxe particular? Com pots mirar endavant qun arribes a casa i et trobes amenaces? Com pots mirar endavant quan la DAI de Mossos obre expedients arran de denúncies falses?

Com pot ser que aquests expedients tirin endavant malgrat que cap dels fets ha estat en exercici de les meves funcions? Repeteixo, dos expedients guanyats, tres suspesos amb mesures cautelars a l’espera del contenciós.
Les assegurances no ho cobreixen perquè no és laboral.

Els expedients es duen a terme malgrat no haver-hi una normativa que reguli la vida privada dels agents de Mossos, vulnerant l’article 19 de la declaració universal dels drets humans.

Això no és cap broma. Això és un assetjament constant i persistent que dura des del 2017 mínim. Exercit per una persona obsessionada, per la Guàrdia Civil i sindicats, per sindicats de Policia nacional, per fiscals, per tribunals, mitjans de comunicació…

És per tot això que necessito la vostra col·laboració i en la mesura que pugueu, aportar per la causa. Perquè no m’he candat de lluitar i seguiré defensant la meva dignitat. Però no puc fer-ho sol.
Hi ha gent a qui presentar denúncies falses li surt gratis, sense conseqüències.

Us demano el vostre suport i difusió d’aquest enfilall.
Per alguns la situació cansa. Ho entenc. Ara podeu-vos en situació de l’assetjat per un moment i podeu imaginar com m puc arribar a sentir.
Gràcies per haver llegit fins aquí.

Podeu fer aportacions al següent enllaç:
https://gofund.me/9b289a2a

L’assetjament i la desprotecció, cada dia augmenten

Ara ja farà una mica més d’un any i tres mesos que vaig rebre una de les primeres
amenaces a casa meva per part dels encaputxats del Maresme. Tot va ser abans d’anar a
Madrit a presentar declaració en un Judici Farsa en el que es van saltar totes les garanties
que tenien per saltar-se i més, contra polítics i activistes catalans.
El resultat d’aquell judici ja el sabeu tots. De fet, el sospitàvem abans i tot que es celebrés,
conscients de la manca d’independència judicial espanyola, certificada per les sortides de
to del jutge Llarena i les seves peticions d’euroordre a la carta i activant-les i desactivant-
les en funció del país on es trobaven els exiliats.
Em va tocar anar com a testimoni en un judici, on algú que es feia dir jutge Marchena (tot i
que va demostrar que tenia poca classe i imparcialitat per exercir) es permetia vulnerar
tots els drets dels testimonis en funció de si li agradava més o menys com anaven vestits
o com pensàvem. Irregularitats com enviar les citacions als domicilis particulars amb nom,
cognom i DNI i arribar allà i demanar el número d’identificació personal de Mossos
d’Esquadra, decidint una vegada més en funció de què interrogava.
Aquell dia, el sr. Marchena va permetre moltes preguntes que no tenien res a veure amb
el judici ni amb les persones investigades i ni un sol advocat de la defensa va tenir el valor
o l’esma de parar els peus a un jutge que va demostrar una manera de fer tendenciosa i
marcada per una ideologia al darrera.
No se si aquell dia li va molestar més que portés uns pantalons grocs, una samarreta amb
una estelada, una xapa on es podia llegir “Llibertat Presos Polítics” o les VamCats. Però si
que recordo la mirada d’odi que em va dirigir quan va veure com hi anava vestit.
Tampoc em va garantir el meu dret de declarar en català, tal com contempla la legislació
vigent del seu Estat. Més abusos dels que van poder prendre nota els observadors
internacionals.
Però ningú va fer res i tenim uns presos polítics tancats en presons catalanes entre els
que hi ha la Presidenta Carme Forcadell a qui aquest mateix jutge ha denegat el 100.2 i
als que la fiscalia els demana una “reeducació”. Però ei, ens voldran fer creure que no són
presos polítics i que no són allà per les seves idees.
Tornant a agafar el fil del que em motiva a expressar tot això, no havent-n’hi prou amb les
amenaces prèvies al judici, al cap d’un mes van tornar a fer el mateix els mateixos
individus, entre els que hi ha un tal Alejandro Acosta de Montgat i un tal Santi Pulido
(aquest últim sembla que ha acabat malament amb la resta de feixistes).
Unes amenaces que també van ser denunciades.
No només he hagut de lluitar contra aquestes, sinó contra l’assetjament, amenaces,
insults homòfobs de centenars de persones, tan a través de les xarxes com físicament.
Moltes d’elles han estat denunciades i la resposta del fiscal de delictes d’odi de Girona en
moltes d’aquestes, és dir que no hi ha ni un sol delicte d’odi.
Si un fiscal que se n’ha d’encarregar de vetllar per les minories religioses o els col·lectius
LGBTI no veu delicte en missatges com “Maricón de Mierda”, “Muñeca pasiva” o “Come-
sables muerdealmohadas”, entre molts altres… quina garantia ens ha de donar de la seva
imparcialitat? Qui garanteix que la fiscalia compleix amb llurs funcions de ser un element
imparcial en defensa de la víctima?
Cal recordar que algunes d’aquestes denúncies segueixen endavant gràcies a la
perseverança dels meus advocats, que han de cobrir les funcions que no exerceix la
fiscalia.
Segueixo aguantant els atacs incansables d’un espanyolisme que utilitza com a arma més
comú els insults homòfobs. Això sí, després volen vendre al món que Espanya és un estat
d’allò més avançat amb els drets LGBTI. Una gran façana que pretén amagar tota la
merda que es menja l’Estat per dins, que no ha fet mai un canvi real ni neteja d’una
dictadura franquista que a dia d’avui encara controla amb tots els fils els diferents poders de l’Estat. Des de la monarquia fins a la judicatura, passant per partits polítics, sindicats,
fiscals, policies…
S’ha arribat a filtrar l’adreça de casa dels meus pares, de cals meus oncles, de la meva
parella, dels pares de la meva parella, la meva… Totes elles acompanyades de les
respectives fotografies, facilitades per una exmembre del cos de Mossos d’Esquadra que
va fer fama per amenaçar i insultar el President Puigdemont i acusar-ne la seva mare.
La mateixa ha facilitat la meva adreça particular completa a qui li ha demanat, fet que va
comportar durant el confinament rebre amenaces a la bústia de casa.
La mateixa que facilita a qui ho necessita els horaris laborals perquè si fos el cas, qui em
vulgui mal tingui un accés directe a mi en qualsevol dels meus desplaçaments entre la
feina i casa meva.
Sembla ser que ella pot facilitar dades personals, penjar fotografies dels habitatges, dels
familiars, meves, de la meva parella, facilitar el vehicle que condueixo… però no admet
que es pagui amb la mateixa moneda utilitzant imatges i dades que es poden trobar
fàcilment en una recerca en un cercador, una pàgina de vídeos com Youtube, una xarxa
social com Twitter, Instagram o Facebook. No pot tolerar ni tan sols que es comparteixi
aquesta informació que ella mateixa facilita a través d’aquestes.
No n’hi ha prou amb això, sinó que pot mentir impunement per les xarxes socials sobre la
professionalitat de l’assetjat o de falses opinions sobre companys de feina.
I per desgràcia, les xarxes socials serveixen per difondre gran quantitat de mentides que
seran cregudes per aquells que necessitin creure-les, moguts per l’odi.
La mateixa persona a qui he d’aguantar perseguint-me amb el seu vehicle particular per
Girona mentre surto tranquil·lament amb la meva gossa a fer un passeig pel barri de
Montjuïc, per exemple.
Molts heu recomanat que deixi aquesta situació, cosa que he intentat diverses vegades,
però una obsessió com aquesta, que fins i tot li fa posar un nom d’usuària a Twitter fent
referència al meu cognom i en la que un 95% del contingut és dirigit a mi, no es soluciona
obviant. I tampoc és la solució les diferents denuncies que he interposat davant la
inJustícia de l’Estat Espanyol. Pot seguir delinquint ara que ha aconseguit una paga del
100% del seu sou sense treballar, adduint a una incapacitació total per motius psiquiàtrics.
Una vegada més, desprotegit per una justícia que no fa la seva feina.
Els és igual que et deixin amenaces a casa teva o a casa de la parella. Els és igual que
t’enviïn amenaces de mort amb fotografies d’armes i municions. Els és igual que
eixelebrats t’intentin agredir pel carrer amb insults homòfobs i catalanòfobs.
Els és absolutament igual. Perquè segurament per ells és una guerra en la que tot s’hi val.
Fins i tot acusar algú de terrorisme per una baralla de bar o bé per formar part d’un CDR.
Estem desprotegits davant autèntics psicòpates borratxos de poder disposats a tot per la
seva pàtria. Fins i tot a tenir com a confidents terroristes homicides i a protegir-los
intentant que no es faci cap investigació del que va succeir.
Espanya no està acostumada a tenir un control, encara que sigui molt laxe, per part de les
institucions europees.
No oblidem que si fos per la seva manera de fer, possiblement ja haurien bombardejat
Barcelona, com van afirmar que era necessari fer-ho cada 50 anys, o bé haurien afusellat
un altre president de la Generalitat al castell de Montjuïc. I possiblement s’haurien atrevit a
retransmetre-ho perquè tothom pogués gaudir d’aquestes humiliacions.
Les amenaces i les coaccions van més enllà de ser personals, perquè ataquen tot un
poble. Per la llengua que parlem. Per com pensem. Per com vivim. Pel que defensem.
Espanya no deixa de ser la vella ambició supremacista de Castella d’imposar-se sobre la
resta de nacions de la península.
Espanya no deixa de ser un Estat que ha demostrat al llarg de la història que si havia de
cometre crims contra la humanitat i arrasar civilitzacions senceres, ho faria sense dubtar.

Avui qui rep aquests assetjaments i coaccions, aquestes amenaces, sóc jo. Però demà
pot ser qualsevol de vosaltres.
No en tingueu cap dubte que si els ha sortit gratuït empresonar els nostres polítics, acusar
de terrorisme els nostres CDR, perseguir als nostres cantants per les seves lletres, es
veuran valents per fer-ho amb tots i cadascun de nosaltres sense cap mena de complexe.
Perquè per ells això és una guerra. I la volen guanyar. I lluitaran de la manera que faci
falta.
Per això, o ens aixequem i diem prou sortint als carrers i prenent el control de les nostres
vides i del nostre país enlloc de quedar-nos a casa lamentant-nos i acusant-los… o
patirem la repressió durant molts anys i tot els sortirà gratuït mentre volen enganyar el
món, amb la col·laboració d’alguns dels nostres, amb un suposat diàleg buit de continguts.
El nostre futur és a les nostres mans. Decidim doncs si volem viure agenollats com
esclaus, o preferim viure dempeus i lliures.